D'àngels i dimonis...

L’enèsima batalla entre el bé i el mal tot just acabava de començar.

Totes i cadascuna d'elles finalitzava amb tots dos bàndols malmesos, afeblits i amb noves comptes pendents.

Àngels i dimonis retornaven fets uns nyaps als respectius caus. I Cel i Infern s'obrien per deixar passar les hordes que es replegaven per guarir les ferides i recobrar les forces en espera de tornar a la lluita arribat el moment.

I el moment era ara.

Ningú recordava mai com començava una nova batalla. Quins eren els culpables? Àngels o Dimonis? Encara que ben pensat, pot ser la culpa era de tots plegats, incapaços cap dels bàndols d'escoltar l'altre ni posar- se en el seu lloc.
Els Àngels tant elevats...
Els Dimonis tant envejosos...

Aquesta vegada la lluita es desenvolupava en un petit planeta del Sistema Solar de la Via Làctia. 

El petit planeta, vist des de les estrelles semblava un massa uniforme de color blau bellíssim, però  quan t'acostaves s’endevinava que no tot era blau. No tot era aigua, també hi havia terra.

I de fet, aquesta era la raó d'aquest enfrontament. La pau a la darrera guerra entre el bé i el mal va arribar després de la signatura d'un pacte entre Àngels i Dimonis, en que es dividien l'univers. 

Pels Àngels, tot planeta d’aigua. Pels Dimonis, tot planeta de terra.

Problema: aquest petit planeta podia considerar- se un híbrid, un mestís que tots dos bàndols reclamaven.

I vet aquí que començada la batalla, un jove àngel inexpert, atordit per una brunzida de l'exèrcit demoníac, cau al bell mig d'un bosc encès en flames. 

El jove àngel aterrit no es pot moure, mentre el foc l'envolta i es va apropant, les seves ales no li responen, doncs el seu cervell bloquejat per la por es incapaç de donar l'ordre d'enlairar- se. Està tant espantat que només pot plorar desconsoladament. 

El plor s’eleva per entre les raneres de la batalla. El Dimoni intenta fer cas omís, ha d'arribar al seu destí. No s’ha d'aturar per res. No obstant això, aquell plor desconsolat penetra en el seu cor de dimoni com una agulla, ferint- lo i obligant-lo a esbrinar el motiu d’aquell desconsol...  Sospira consternat en descobrir al jove Àngel i salta al seu costat espantant- lo de mala manera.

L'ensurt es tal que el pobre àngel cau enrere colpejant- se el cap amb una pedra i perdent el coneixement.

El petit Dimoni riu, i es gira per marxar, però no pot evitar mirar- lo. I aleshores renega enfadat. No l'hauria d'haver mirat pensa, i recorda la primera lliçó que aprenen els dimonis: no mirar mai el rostre d'un àngel. Amb els seus companys es preguntaven perquè. No ho entenien, es que pot ser tenien el poder de matar- los amb la mirada? Bé, ara sabia la resposta. Aquell rostre tant pur... Els ulls tancats, els llavis mig oberts, i el pit que pujava i baixava en cada inspiració...

Es va acostar a ell, el va agafar i el va treure d'allà. 

Un dimoni salvant un àngel... anava remugant. Si algú em veies... Si algú l'atrapa... Això, més que res va ser el que li va empènyer a voler deixar- lo lluny dels seus germans, sabia perfectament que aquell jove àngel patiria la pitjor de les sorts en mans dels seus.

Així que es va allunyar de la seva zona segura tot el que va poder i el va deixar a terra. Abans de marxar però, no va poder evitar la temptació de fer- li un peto. En aquell instant el petit àngel va obrir els ulls i el va somriure desconcertat. Es van mirar als ulls sentint la connexió invisible que s'establia entre ells.

- Qui hi ha?- diu una veu trencant la màgia. El petit dimoni no te més remei que marxar, però sentint al seu cor el lligam amb el jove àngel.

Tots dos de retorn al seu lloc natural, mentre la batalla continua cada cop més cruenta i l’avenç de l’exercit angelical es fa més patent. 

Poc a poc les hordes demoníaques es veuen abocades cap a l’abisme immens de la via làctia. Els ferits intenten seguir els seus germans en la seva fugida, el nostre petit Dimoni entre ells. Però les seves ferides son tan greus que es va quedant enrere.  

Quan és evident que aquesta batalla l’han de guanyar els àngels Cel i Infern s’obren per deixar que cadascun torni al seu refugi. 

Els dimonis enfadats i avergonyits per la serva derrota no miren enrere i no s’adonen que un dels seus no arriba al seu destí.

El petit Dimoni arriba a les portes de l’Infern quan aquestes ja estan tancades. No sap que fer. Es troba sol i ferit, i es deixa caure a terra disposat a deixar- se morir en aquell planeta d’aigua i terra que semblen haver guanyat els àngels.

Els àngels altius i superbs per la seva victòria celebren la derrota dels dimonis, i recorren el petit planeta blau per comprovar que no queda cap dimoni allà. 

El jove Àngel està sorprès per la crueltat dels seus germans angelicals. Es la primera batalla a la que es veu avocat i en la seva sensibilitat no veu cap diferencia entre la manera d’actuar d’àngels i dimonis en la batalla. Desitja de tot cor que no trobin cap dimoni, te por del que els seus germans podrien fer.

I mentre passeja pel bell planeta blau ensopega amb un embalum. Està a punt de caure i es recolze en ell per no fer- ho.

El seu cor s’angoixa en reconèixer el petit Dimoni que el va salvar dies abans. El petit Dimoni que des de la seva darrera trobada omple per complet els seus pensaments. Escolta la remor de passos que s’apropen. L’ha d’amagar, pensa.

- Hem de tornar al Cel, au va, ja tornarem a aquest planeta- li diu un dels seus germans.

- D’acord, ja vinc.

 Així ho fa, torna al Cel amb els seus germans, torna portant d’amagat al seu petit Dimoni. I mentre cura les seves ferides, el vincle entre ells es fa més i més fort. No saben quin nom posar a allò que senten l’un per l’altre. L’únic que saben és que només junts se senten complets. 

És inevitable el que esdevé. Els descobreixen. 

El petit Dimoni no espera res, només la mort. El jove Àngel espera una mica de comprensió en els seus germans. No la troba. El titllen de traïdor. 

Uns pocs volen matar- los a tots dos. D’altres matar al dimoni i empresonar de per vida al jove àngel.

Davant de la cort d’àngels el petit Dimoni s’alça amb orgull mentre pren la ma del jove Àngel, en un intent de protegir- lo. No espera res dels seus enemics.

El jove Àngel mira amb tristesa i decepció als seus germans mentre estreny amb força la ma del petit Dimoni, en un intent va de protegir- lo d’aquells que ja no reconeix.

Hi ha un tercer grup que encara recorden quan àngels i dimonis eren amics. Encara recorden l’escalfor en els seus cors quan eren complementaris. I envegen el que veuen. I  enyoren sentir als seus cors la calidesa d’un sentiment llargament oblidat. 

I és per l’enyorança d’aquest sentiment que decideixen el destí de tots dos. 

Ambdós seran desterrats al petit planeta blau.  Ambdós viuran per sempre junts.

No es fàcil viure amb un Àngel. No es fàcil viure amb un Dimoni. Però seria impossible viure l’un sense l’altre. 

©derechos reservados Guthwine (Carmen)

©derechos Pintura: Olga Pomar Garcia

El jardí de les fades...

No dormia quan la seva mare va entrar com cada nit a fer- li un petó de bona nit. I només escoltar la remor de les passes dels pares entrant a la seva habitació per anar a dormir, es va llevar d’un salt, es va treure el pijama i es va posar uns texans, una samarreta, les bambes amb els mitjons del Micky i la Minnie (els seus favorits), va agafar la jaqueta i la motxilla que havia deixat preparada només arribar de l’escola aquella tarda.

Va baixar les escales de fusta mirant de que els esglaons no grunyissin. Un cop al pis de baix no es va aturar per res, va obrir la porta amb molt de compte i va sortir, tancant- la amb la mateixa cura que l’havia obert. Un cop al carrer, ja no va tenir cap mirament, la Eli va arrencar a córrer, impacient per arribar al seu destí. 

Creuava els carrers sense mirar, sortosament a aquelles hores de la nit gairebé no hi havien cotxes; malgrat això, un parell de vegades va a estar a punt de ser atropellada, però àgilment va esquivar els obstacles que es posaven al seu camí.  

Va arribar al mateix temps que en Víctor.

Es van aturar un davant l’altre recuperant l’alè. En Victor va somriure i lentament va aixecar la ma i un a un va obrir els dits fins que va deixar al descobert la clau, que brillava insolent sota la llum de la lluna. 

La Eli va somriure també. Tots dos es van girar de cara a la gran reixa de ferro. Tremolaven d’emoció quan en Víctor va ficar la clau al pany. La Eli va girar la clau tres vegades i va empènyer la reixa. No va passar res. Ni tan sols es va moure un mil•límetre. 

Ajuda’m !- li va dir a en Víctor.

En Victor es va apropar i van empènyer tots dos amb força. 

Es mou!- va cridar en Víctor. 

Emocionats, van empènyer encara amb més força. La porta però només va cedir una mica més, tot just perquè la Eli pogués escapolir- se a dins. En Víctor era molt més corpulent que ella, no hi cabria pas, però van pensar que un cop la Eli estigués a dins pot ser trobaria quelcom per fer palanca i obrir prou la porta perquè en Víctor també entrés.  Així, tots dos van mirar a banda i banda per comprovar que ningú els veia. La Eli va llençar la motxilla a dins i amb el cor a punt d’esclatar- li i la respiració agitada va entrar.

Era cert tot el que es deia. Volia dir- li a en Víctor que se la mirava des de fora. Però no li sortien les paraules.

Darrera la porta hi havia un jardí ple de flors i papallones... i.... bé... era tant meravellós i bonic.... sabia que a fora era negre nit, però a dins... Tot era llum! Era increïble, fins i tot, davant seu podia veure un petit camí tot il•luminat per petits fanalets xinesos de paper de colors.

Decidida, sense escoltar el que en Víctor mirava de dir- li, va començar a caminar a poc a poc, gaudint de tot el que veia. Arbres gegants plens d’enfiladisses totes guarnides amb flors de mil colors: orquídies, clavellines, roses.... l’olor a gessamí era tant intens que fins i tot tancant els ulls els podies veure. Les papallones l’acompanyaven i ballaven amb ella, fins i tot, un bon observador s’hauria adonat que guiaven la Eli a un lloc concret, però ella, extasiada per tot el que descobria a mida que avançava. De tant en tant li semblava escoltar unes rialles cristallines, plenes de humor i que lluny d’espantar- la l’empenyien cap endins del jardí, fins que va deixar de veure la porta, i es va oblidar que el Víctor l’esperava. 

Va perdre la noció del temps. La màgia del jardí la va atrapar, i  perduda en l’encís d’aquell lloc, quan en un revolt del camí es va topar amb una fada no es va espantar.  Desprenia una llum tan càlida, i el seu somriure era tan acollidor i ple de tendresa... que no va dubtar quan li va donar el got. Va veure el contingut. 

Pot ser hauria de haver fet bé de recordar les llegendes que deien que qui entrava en el jardí no tornava a sortir.  Però, des del moment que va entrar, no va tenir opció. Aquell lloc l’havia fet seva... bé, la fada l’havia fet seva, la seva filla.... I va oblidar qui era, d’on venia i que havia de tornar amb en Víctor.  Des d’aquell moment, va ser la filla d’una fada. I ella mateixa va esdevenir una fada. Bella i tendra com totes les fades, i egoista... i arribat el moment en que es quedi sola (sapigueu que les fades també moren) i la soledat pesi sobre ella com si tingués el pes de tota la eternitat sobre ella, estendrà la seva màgia per encisar una nena  i fer- la filla seva.... 

©derechos reservados Guthwine (Carmen)

El viatge dels estels...

Us he d’explicar una història sobre estels. Sí!  Se  que pensareu, què ens ha d’explicar? Sempre hi son, em direu, fins i tot de dia, fins i tot amb el cel de la nit ennuvolat i sense que es vegin hi son, i riureu repetint, sempre hi son.

Us equivoqueu. No sempre hi son. De vegades, els estels marxen...

És impossible!, em va dir la Rosa quan li vaig explicar fa molts anys. Es va pensar que li deia una mentida o que volia aixecar- li la camisa. I es va enfadar amb mi, tant que va deixar de ser la meva millor amiga. D’ençà d’aquell dia no ho he tornat a explicar mai a ningú. 

Però avui, avui us ho vull explicar a vosaltres, encara que sigui disfressat de conte, encara que no em cregueu...

Sabeu? La meva àvia deia que tots som especials. I és cert, no oblideu mai això que us dic, tots tenim quelcom que ens fa diferents a la resta, que ens fa únics i irrepetibles.  I el que a mi em feia especial era saber si els estels estaven al seu lloc.

Ummm! Intueixo que rieu amb més força per sota el nas, no ho feu, es seriós el que us vull explicar. Heu d’entendre que els estels, com les persones, neixen, viuen i moren... I el meu do és saber quan, quins, quants... Oh! Si! També si marxen, perquè els estels també marxen de tant en tant.  No tots alhora, és clar... O això pensava jo fins a llavores... 

Feia setmanes que no hi eren...  setmanes que l’angoixa i el neguit m’havien posseït. Mai havien estat tant de temps allunyats... ni tots alhora, fins aquell moment...

Cada nit esperava ansiosa que marxés el sol i fes aparició la lluna, amb l’esperança que la lluna portés de tornada els estels. També aquella nit vaig esperar, i res, no va aparèixer cap. 

Trenc de l’alba, vençuda per la son em vaig ficar al llit i, malgrat tot, o precissament per tot plegat, només posar el cap al coixí, em vaig adormir  i vaig somiar... Vaig somiar amb una platja. No estava sola, n’hi havia d’altres como jo que em miraven...  

Em vaig despertar tant neguitosa.... Tant.... Rara... Era una sensació estranya...  Jo... no era jo... I ells... ells eren... I jo... jo era com ells...

Vaig tancar els ulls i vaig respirar a fons, deixant que l’aire entrés lentament omplint fins a l’últim racó dels meus pulmons... mantenint- lo allà per uns segons, després, molt a poc a poc, vaig deixar anar tot l’aire... I vaig obrir els ulls, sabent el que havia de fer. Em vaig vestir i esmorzar lleugera, i en sortir de casa vaig enfilar segura el camí cap a la platja. Era una bogeria, si, encara avui penso que va ser una bogeria, però malgrat el que em deia la raó vaig fer cas d’aquell impuls irracional que m’empenyia fins allà.  

En arribar prop de la caiguda del sol, no em vaig trobar sola a la platja. Hi havia els altres com jo, si, com jo. Ho sentia així, encara que en aquell moment encara no sabia què volia dir això. Ens vàrem mirar, sentint el llaç invisible que ens unia. Era tan estranya aquella sensació. Tant càlida...

El sol s’anava amagant, i poc a poc la foscor de la nit ens anava envoltant. Gairebé no ens veiem tot i ser tant a prop els uns dels altres que ens tocàvem. I quan ja la nit era negra com el pou més profund, vaig sentir el meu cos més lleuger, gairebé como si flotés, encara que això no podia ser, oi? Vaig mirar als meus companys... brillaven... no podia ser... i vaig mirar les meves mans...  també brillaven... ens vam mirar els uns als altres... allò no era possible... no podia ser...  i no obstant això, era... i vaig sentir- ho, nosaltres que ens elevàvem cap al firmament  naixíem com estels i il•luminant la nit... 

Si... ara ja ho sabeu... soc un estel... i us ho podeu creure o no... però us donaré un consell... si alguna vegada sentiu quelcom especial i l’ impuls de complir un somni irracional... sigueu valents i seguiu aquest impuls... seguiu els vostres somnis... qui sap que descobrireu... 

©derechos reservados Guthwine (Carmen)

La fada de les papallones...

El bosc és una festa. Amb la primavera les branques dels arbres s’omplen de brots nous. Fulles emergents que tornen a donar color a un paisatge fins aleshores desolat.

Tanmateix les flors s’obren de nou sota el càlid sol que finalment brilla amb la suficient intensitat empenyent el gèlid hivern cap a altres terres per uns mesos.

El cant dels ocells trenquen el silenci trist dels mesos passats, retornant a casa desprès del seu viatge hivernal al sud, reconstruint els seus nius abandonats per crear nova vida.

Si, el bosc reneix, retorna a la vida i es vesteix de gala per acollir, com cada primavera, el renaixement de les papallones, que emergeixen dels capolls i que amb els seus colors vius i els seus moviments delicats ompliran de màgia els mesos estivals.

Poca gent sap que ve amb les papallones. Els homes fa temps que van oblidar. Però no ell. 

Doncs si t’endinses en el bosc quan el sol marxa a altres terres i la lluna regna en la nit, camines a poc a poc, sense fer soroll, respirant en silenci, podràs veure com cada nit les papallones es reuneixen a la clariana del vell mig del bosc. Primer pensaràs que és un miratge, un parany de la son, de la nit i de la lluna, però després, escoltaràs el seu cant, i malgrat el seu so eteri i llunyà, t’adonaràs que el que veus i el que escoltes és real. I aleshores recordaràs el que no havíem d’haver oblidat: tots els boscos tenen les seves fades, i si veus una t’enamoraràs d’ella. Com ell es va enamorar de la fada d’aquest bosc, més delicada i bella que les mateixes papallones.

I pensaràs que és un crim està allà amagat, violant el secret del bosc, espiant- la sense que ella ho sàpiga. I voldràs marxar. Però de cop i volta, els seus ulls trobaran els teus, i l’únic desig que sentiràs des d’aquell moment és romandre al seu costat, fent- la feliç i estimant- la. I en un sospir oblidaràs tota la teva vida passada: família, amics, amants,...  L’únic que tindrà cabuda a partir d’aquell moment serà ella, la fada de les papallones....

“Oh! Quin conte més bonic avi” exclama en Marc de 10 anys, embadalit per la història.

“No és un conte”- respon l’avi amb misteri- “és cert”.

 “De veritat?”- pregunta la Mariona, que amb els seus tretze anys comença a interessar- se per les històries d’amor.

“De veritat”-  torna a dir amb fermesa l’avi.

“Au! Avi! No vulguis aixecar- nos la camisa”- diu en Roman de 17 anys, aquesta edat entre la infantesa i la edat adulta en que vols deixar de ser un nen i no deixes que ningú sàpiga que encara creus en la màgia- “O és que tu coneixes algú que s’hagi trobat amb aquesta fada?”.

L’avi calla aleshores, entristit, envellint una mica més, com sempre que pensa en aquella nit de fa tant de temps. Calla i aconsegueix somriure sense respondre. S’aixeca de la cadira i surt mentre els seus néts es miren entre ells estranyats. Als pocs minuts els petits s’obliden de l’actitud del seu avi i tornen a jugar.  El Roman, però, s’apropa a la finestra i observa al seu avi.

Aquest mira cap a l’horitzó, la mirada fixa en el llindar del bosc.  Perdut en el record d’una nit d’estiu tant llunyana... Aquella nit es va endinsar en el bosc amb neguit i por al cor, però empès  per una aposta amb els amics. Recorda com malgrat els seus 17 anys li suaven les mans mentre s’endinsava en el bosc, com les seves passes el portaven instintivament cap el mig del bosc, i com, de cop i volta va escoltar una veu dolça com la mel, i tant encisadora que no va tenir més opció que seguir- la fins a una clariana on va trobar una noia, bé,  no una noia qualsevol, la criatura més bella que mai havia vist envoltada de papallones de mil colors.

Ella el va mirar somrient- li, com si l’esperés. Ell es va atansar a ella amb una mica de por, però encisat per la seva mirada. Quan va a ser al seu costat ella va allargar la ma i va agafar la seva. Va sentir una escalfor al pit que mai més va tornar a sentir, i a punt de besar- la va escoltar llunyanes unes veus que cridaven el seu nom: “Ricard!”. I tot d’una a la clariana varen aparèixer el seu pare junt amb altres homes del poble portant torxes, “Ricard!” tornen a cridar: “Allunyat de la bruixa!”. Bruixa? Pensava en Ricard, no és cap bruixa volia dir, és una fada, la meva fada. 

“Vine!” va xiuxiuejar ella, “mai ens trobaran”. Ell va mirar enrere, cap al seu pare, i dubte, aturant- se i deixant anar la seva ma, només van ser unes mil•lèsimes de segon va pensar després cada dia de la seva vida, unes mil•lèsimes, però va ser prou perquè  ella desaparegués per sempre més.

Va tornar a aquell bosc i a aquella clariana cada estiu d’ençà aquella nit. Durant anys va tornar, però mai més la va trobar.

Amb el temps es va convèncer que només havia estat un somni i va desistir. Es va casar amb la seva veïna de tota la vida i va enterrar en la seva memòria i en el seu cor aquell record com si fos un conte que avui havia explicat als seus néts per primera vegada en tots aquells anys.

De bon matí el Ricard es desperta amb els crits de la seva jove. Baixa les escales i li expliquen que el Roman ha desaparegut durant la nit, i que a la Mariona li havia dit que volia trobar la fada de les papallones.

L’avi es queda glaçat. “Anem al bosc” li diu al seu fill, i marxen amb altres homes a endinsar- se de nou al bosc. Es separen per cobrir més terreny. És negra nit quan arriba a la clariana sol, just quan en Roman  pren la ma de la fada. “Roman!” crida l’avi, el Roman es gira i mira al seu avi als ulls. L’avi s’atura i assenteix amb el cap. 

Quan arriba el pare del Roman amb els altres només troben l’avi que estreny contra seu el jersei del Roman. Mai més no van saber res d’ell.

Al final, tots van creure que l’avi havia perdut l’enteniment, doncs no parava de repetir que no havien de patir, que el Roman era ben feliç amb la fada de les papallones...

©derechos reservados Guthwine (Carmen)