El bosc és una festa. Amb la primavera les branques dels arbres s’omplen de brots nous. Fulles emergents que tornen a donar color a un paisatge fins aleshores desolat.
Tanmateix les flors s’obren de nou sota el càlid sol que finalment brilla amb la suficient intensitat empenyent el gèlid hivern cap a altres terres per uns mesos.
El cant dels ocells trenquen el silenci trist dels mesos passats, retornant a casa desprès del seu viatge hivernal al sud, reconstruint els seus nius abandonats per crear nova vida.
Si, el bosc reneix, retorna a la vida i es vesteix de gala per acollir, com cada primavera, el renaixement de les papallones, que emergeixen dels capolls i que amb els seus colors vius i els seus moviments delicats ompliran de màgia els mesos estivals.
Poca gent sap que ve amb les papallones. Els homes fa temps que van oblidar. Però no ell.
Doncs si t’endinses en el bosc quan el sol marxa a altres terres i la lluna regna en la nit, camines a poc a poc, sense fer soroll, respirant en silenci, podràs veure com cada nit les papallones es reuneixen a la clariana del vell mig del bosc. Primer pensaràs que és un miratge, un parany de la son, de la nit i de la lluna, però després, escoltaràs el seu cant, i malgrat el seu so eteri i llunyà, t’adonaràs que el que veus i el que escoltes és real. I aleshores recordaràs el que no havíem d’haver oblidat: tots els boscos tenen les seves fades, i si veus una t’enamoraràs d’ella. Com ell es va enamorar de la fada d’aquest bosc, més delicada i bella que les mateixes papallones.
I pensaràs que és un crim està allà amagat, violant el secret del bosc, espiant- la sense que ella ho sàpiga. I voldràs marxar. Però de cop i volta, els seus ulls trobaran els teus, i l’únic desig que sentiràs des d’aquell moment és romandre al seu costat, fent- la feliç i estimant- la. I en un sospir oblidaràs tota la teva vida passada: família, amics, amants,... L’únic que tindrà cabuda a partir d’aquell moment serà ella, la fada de les papallones....
“Oh! Quin conte més bonic avi” exclama en Marc de 10 anys, embadalit per la història.
“No és un conte”- respon l’avi amb misteri- “és cert”.
“De veritat?”- pregunta la Mariona, que amb els seus tretze anys comença a interessar- se per les històries d’amor.
“De veritat”- torna a dir amb fermesa l’avi.
“Au! Avi! No vulguis aixecar- nos la camisa”- diu en Roman de 17 anys, aquesta edat entre la infantesa i la edat adulta en que vols deixar de ser un nen i no deixes que ningú sàpiga que encara creus en la màgia- “O és que tu coneixes algú que s’hagi trobat amb aquesta fada?”.
L’avi calla aleshores, entristit, envellint una mica més, com sempre que pensa en aquella nit de fa tant de temps. Calla i aconsegueix somriure sense respondre. S’aixeca de la cadira i surt mentre els seus néts es miren entre ells estranyats. Als pocs minuts els petits s’obliden de l’actitud del seu avi i tornen a jugar. El Roman, però, s’apropa a la finestra i observa al seu avi.
Aquest mira cap a l’horitzó, la mirada fixa en el llindar del bosc. Perdut en el record d’una nit d’estiu tant llunyana... Aquella nit es va endinsar en el bosc amb neguit i por al cor, però empès per una aposta amb els amics. Recorda com malgrat els seus 17 anys li suaven les mans mentre s’endinsava en el bosc, com les seves passes el portaven instintivament cap el mig del bosc, i com, de cop i volta va escoltar una veu dolça com la mel, i tant encisadora que no va tenir més opció que seguir- la fins a una clariana on va trobar una noia, bé, no una noia qualsevol, la criatura més bella que mai havia vist envoltada de papallones de mil colors.
Ella el va mirar somrient- li, com si l’esperés. Ell es va atansar a ella amb una mica de por, però encisat per la seva mirada. Quan va a ser al seu costat ella va allargar la ma i va agafar la seva. Va sentir una escalfor al pit que mai més va tornar a sentir, i a punt de besar- la va escoltar llunyanes unes veus que cridaven el seu nom: “Ricard!”. I tot d’una a la clariana varen aparèixer el seu pare junt amb altres homes del poble portant torxes, “Ricard!” tornen a cridar: “Allunyat de la bruixa!”. Bruixa? Pensava en Ricard, no és cap bruixa volia dir, és una fada, la meva fada.
“Vine!” va xiuxiuejar ella, “mai ens trobaran”. Ell va mirar enrere, cap al seu pare, i dubte, aturant- se i deixant anar la seva ma, només van ser unes mil•lèsimes de segon va pensar després cada dia de la seva vida, unes mil•lèsimes, però va ser prou perquè ella desaparegués per sempre més.
Va tornar a aquell bosc i a aquella clariana cada estiu d’ençà aquella nit. Durant anys va tornar, però mai més la va trobar.
Amb el temps es va convèncer que només havia estat un somni i va desistir. Es va casar amb la seva veïna de tota la vida i va enterrar en la seva memòria i en el seu cor aquell record com si fos un conte que avui havia explicat als seus néts per primera vegada en tots aquells anys.
De bon matí el Ricard es desperta amb els crits de la seva jove. Baixa les escales i li expliquen que el Roman ha desaparegut durant la nit, i que a la Mariona li havia dit que volia trobar la fada de les papallones.
L’avi es queda glaçat. “Anem al bosc” li diu al seu fill, i marxen amb altres homes a endinsar- se de nou al bosc. Es separen per cobrir més terreny. És negra nit quan arriba a la clariana sol, just quan en Roman pren la ma de la fada. “Roman!” crida l’avi, el Roman es gira i mira al seu avi als ulls. L’avi s’atura i assenteix amb el cap.
Quan arriba el pare del Roman amb els altres només troben l’avi que estreny contra seu el jersei del Roman. Mai més no van saber res d’ell.
Al final, tots van creure que l’avi havia perdut l’enteniment, doncs no parava de repetir que no havien de patir, que el Roman era ben feliç amb la fada de les papallones...
©derechos reservados Guthwine (Carmen)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada