D'àngels i dimonis...

L’enèsima batalla entre el bé i el mal tot just acabava de començar.

Totes i cadascuna d'elles finalitzava amb tots dos bàndols malmesos, afeblits i amb noves comptes pendents.

Àngels i dimonis retornaven fets uns nyaps als respectius caus. I Cel i Infern s'obrien per deixar passar les hordes que es replegaven per guarir les ferides i recobrar les forces en espera de tornar a la lluita arribat el moment.

I el moment era ara.

Ningú recordava mai com començava una nova batalla. Quins eren els culpables? Àngels o Dimonis? Encara que ben pensat, pot ser la culpa era de tots plegats, incapaços cap dels bàndols d'escoltar l'altre ni posar- se en el seu lloc.
Els Àngels tant elevats...
Els Dimonis tant envejosos...

Aquesta vegada la lluita es desenvolupava en un petit planeta del Sistema Solar de la Via Làctia. 

El petit planeta, vist des de les estrelles semblava un massa uniforme de color blau bellíssim, però  quan t'acostaves s’endevinava que no tot era blau. No tot era aigua, també hi havia terra.

I de fet, aquesta era la raó d'aquest enfrontament. La pau a la darrera guerra entre el bé i el mal va arribar després de la signatura d'un pacte entre Àngels i Dimonis, en que es dividien l'univers. 

Pels Àngels, tot planeta d’aigua. Pels Dimonis, tot planeta de terra.

Problema: aquest petit planeta podia considerar- se un híbrid, un mestís que tots dos bàndols reclamaven.

I vet aquí que començada la batalla, un jove àngel inexpert, atordit per una brunzida de l'exèrcit demoníac, cau al bell mig d'un bosc encès en flames. 

El jove àngel aterrit no es pot moure, mentre el foc l'envolta i es va apropant, les seves ales no li responen, doncs el seu cervell bloquejat per la por es incapaç de donar l'ordre d'enlairar- se. Està tant espantat que només pot plorar desconsoladament. 

El plor s’eleva per entre les raneres de la batalla. El Dimoni intenta fer cas omís, ha d'arribar al seu destí. No s’ha d'aturar per res. No obstant això, aquell plor desconsolat penetra en el seu cor de dimoni com una agulla, ferint- lo i obligant-lo a esbrinar el motiu d’aquell desconsol...  Sospira consternat en descobrir al jove Àngel i salta al seu costat espantant- lo de mala manera.

L'ensurt es tal que el pobre àngel cau enrere colpejant- se el cap amb una pedra i perdent el coneixement.

El petit Dimoni riu, i es gira per marxar, però no pot evitar mirar- lo. I aleshores renega enfadat. No l'hauria d'haver mirat pensa, i recorda la primera lliçó que aprenen els dimonis: no mirar mai el rostre d'un àngel. Amb els seus companys es preguntaven perquè. No ho entenien, es que pot ser tenien el poder de matar- los amb la mirada? Bé, ara sabia la resposta. Aquell rostre tant pur... Els ulls tancats, els llavis mig oberts, i el pit que pujava i baixava en cada inspiració...

Es va acostar a ell, el va agafar i el va treure d'allà. 

Un dimoni salvant un àngel... anava remugant. Si algú em veies... Si algú l'atrapa... Això, més que res va ser el que li va empènyer a voler deixar- lo lluny dels seus germans, sabia perfectament que aquell jove àngel patiria la pitjor de les sorts en mans dels seus.

Així que es va allunyar de la seva zona segura tot el que va poder i el va deixar a terra. Abans de marxar però, no va poder evitar la temptació de fer- li un peto. En aquell instant el petit àngel va obrir els ulls i el va somriure desconcertat. Es van mirar als ulls sentint la connexió invisible que s'establia entre ells.

- Qui hi ha?- diu una veu trencant la màgia. El petit dimoni no te més remei que marxar, però sentint al seu cor el lligam amb el jove àngel.

Tots dos de retorn al seu lloc natural, mentre la batalla continua cada cop més cruenta i l’avenç de l’exercit angelical es fa més patent. 

Poc a poc les hordes demoníaques es veuen abocades cap a l’abisme immens de la via làctia. Els ferits intenten seguir els seus germans en la seva fugida, el nostre petit Dimoni entre ells. Però les seves ferides son tan greus que es va quedant enrere.  

Quan és evident que aquesta batalla l’han de guanyar els àngels Cel i Infern s’obren per deixar que cadascun torni al seu refugi. 

Els dimonis enfadats i avergonyits per la serva derrota no miren enrere i no s’adonen que un dels seus no arriba al seu destí.

El petit Dimoni arriba a les portes de l’Infern quan aquestes ja estan tancades. No sap que fer. Es troba sol i ferit, i es deixa caure a terra disposat a deixar- se morir en aquell planeta d’aigua i terra que semblen haver guanyat els àngels.

Els àngels altius i superbs per la seva victòria celebren la derrota dels dimonis, i recorren el petit planeta blau per comprovar que no queda cap dimoni allà. 

El jove Àngel està sorprès per la crueltat dels seus germans angelicals. Es la primera batalla a la que es veu avocat i en la seva sensibilitat no veu cap diferencia entre la manera d’actuar d’àngels i dimonis en la batalla. Desitja de tot cor que no trobin cap dimoni, te por del que els seus germans podrien fer.

I mentre passeja pel bell planeta blau ensopega amb un embalum. Està a punt de caure i es recolze en ell per no fer- ho.

El seu cor s’angoixa en reconèixer el petit Dimoni que el va salvar dies abans. El petit Dimoni que des de la seva darrera trobada omple per complet els seus pensaments. Escolta la remor de passos que s’apropen. L’ha d’amagar, pensa.

- Hem de tornar al Cel, au va, ja tornarem a aquest planeta- li diu un dels seus germans.

- D’acord, ja vinc.

 Així ho fa, torna al Cel amb els seus germans, torna portant d’amagat al seu petit Dimoni. I mentre cura les seves ferides, el vincle entre ells es fa més i més fort. No saben quin nom posar a allò que senten l’un per l’altre. L’únic que saben és que només junts se senten complets. 

És inevitable el que esdevé. Els descobreixen. 

El petit Dimoni no espera res, només la mort. El jove Àngel espera una mica de comprensió en els seus germans. No la troba. El titllen de traïdor. 

Uns pocs volen matar- los a tots dos. D’altres matar al dimoni i empresonar de per vida al jove àngel.

Davant de la cort d’àngels el petit Dimoni s’alça amb orgull mentre pren la ma del jove Àngel, en un intent de protegir- lo. No espera res dels seus enemics.

El jove Àngel mira amb tristesa i decepció als seus germans mentre estreny amb força la ma del petit Dimoni, en un intent va de protegir- lo d’aquells que ja no reconeix.

Hi ha un tercer grup que encara recorden quan àngels i dimonis eren amics. Encara recorden l’escalfor en els seus cors quan eren complementaris. I envegen el que veuen. I  enyoren sentir als seus cors la calidesa d’un sentiment llargament oblidat. 

I és per l’enyorança d’aquest sentiment que decideixen el destí de tots dos. 

Ambdós seran desterrats al petit planeta blau.  Ambdós viuran per sempre junts.

No es fàcil viure amb un Àngel. No es fàcil viure amb un Dimoni. Però seria impossible viure l’un sense l’altre. 

©derechos reservados Guthwine (Carmen)

©derechos Pintura: Olga Pomar Garcia