Us he d’explicar una història sobre estels. Sí! Se que pensareu, què ens ha d’explicar? Sempre hi son, em direu, fins i tot de dia, fins i tot amb el cel de la nit ennuvolat i sense que es vegin hi son, i riureu repetint, sempre hi son.
Us equivoqueu. No sempre hi son. De vegades, els estels marxen...
És impossible!, em va dir la Rosa quan li vaig explicar fa molts anys. Es va pensar que li deia una mentida o que volia aixecar- li la camisa. I es va enfadar amb mi, tant que va deixar de ser la meva millor amiga. D’ençà d’aquell dia no ho he tornat a explicar mai a ningú.
Però avui, avui us ho vull explicar a vosaltres, encara que sigui disfressat de conte, encara que no em cregueu...
Sabeu? La meva àvia deia que tots som especials. I és cert, no oblideu mai això que us dic, tots tenim quelcom que ens fa diferents a la resta, que ens fa únics i irrepetibles. I el que a mi em feia especial era saber si els estels estaven al seu lloc.
Ummm! Intueixo que rieu amb més força per sota el nas, no ho feu, es seriós el que us vull explicar. Heu d’entendre que els estels, com les persones, neixen, viuen i moren... I el meu do és saber quan, quins, quants... Oh! Si! També si marxen, perquè els estels també marxen de tant en tant. No tots alhora, és clar... O això pensava jo fins a llavores...
Feia setmanes que no hi eren... setmanes que l’angoixa i el neguit m’havien posseït. Mai havien estat tant de temps allunyats... ni tots alhora, fins aquell moment...
Cada nit esperava ansiosa que marxés el sol i fes aparició la lluna, amb l’esperança que la lluna portés de tornada els estels. També aquella nit vaig esperar, i res, no va aparèixer cap.
Trenc de l’alba, vençuda per la son em vaig ficar al llit i, malgrat tot, o precissament per tot plegat, només posar el cap al coixí, em vaig adormir i vaig somiar... Vaig somiar amb una platja. No estava sola, n’hi havia d’altres como jo que em miraven...
Em vaig despertar tant neguitosa.... Tant.... Rara... Era una sensació estranya... Jo... no era jo... I ells... ells eren... I jo... jo era com ells...
Vaig tancar els ulls i vaig respirar a fons, deixant que l’aire entrés lentament omplint fins a l’últim racó dels meus pulmons... mantenint- lo allà per uns segons, després, molt a poc a poc, vaig deixar anar tot l’aire... I vaig obrir els ulls, sabent el que havia de fer. Em vaig vestir i esmorzar lleugera, i en sortir de casa vaig enfilar segura el camí cap a la platja. Era una bogeria, si, encara avui penso que va ser una bogeria, però malgrat el que em deia la raó vaig fer cas d’aquell impuls irracional que m’empenyia fins allà.
En arribar prop de la caiguda del sol, no em vaig trobar sola a la platja. Hi havia els altres com jo, si, com jo. Ho sentia així, encara que en aquell moment encara no sabia què volia dir això. Ens vàrem mirar, sentint el llaç invisible que ens unia. Era tan estranya aquella sensació. Tant càlida...
El sol s’anava amagant, i poc a poc la foscor de la nit ens anava envoltant. Gairebé no ens veiem tot i ser tant a prop els uns dels altres que ens tocàvem. I quan ja la nit era negra com el pou més profund, vaig sentir el meu cos més lleuger, gairebé como si flotés, encara que això no podia ser, oi? Vaig mirar als meus companys... brillaven... no podia ser... i vaig mirar les meves mans... també brillaven... ens vam mirar els uns als altres... allò no era possible... no podia ser... i no obstant això, era... i vaig sentir- ho, nosaltres que ens elevàvem cap al firmament naixíem com estels i il•luminant la nit...
Si... ara ja ho sabeu... soc un estel... i us ho podeu creure o no... però us donaré un consell... si alguna vegada sentiu quelcom especial i l’ impuls de complir un somni irracional... sigueu valents i seguiu aquest impuls... seguiu els vostres somnis... qui sap que descobrireu...
©derechos reservados Guthwine (Carmen)
