No dormia quan la seva mare va entrar com cada nit a fer- li un petó de bona nit. I només escoltar la remor de les passes dels pares entrant a la seva habitació per anar a dormir, es va llevar d’un salt, es va treure el pijama i es va posar uns texans, una samarreta, les bambes amb els mitjons del Micky i la Minnie (els seus favorits), va agafar la jaqueta i la motxilla que havia deixat preparada només arribar de l’escola aquella tarda.
Va baixar les escales de fusta mirant de que els esglaons no grunyissin. Un cop al pis de baix no es va aturar per res, va obrir la porta amb molt de compte i va sortir, tancant- la amb la mateixa cura que l’havia obert. Un cop al carrer, ja no va tenir cap mirament, la Eli va arrencar a córrer, impacient per arribar al seu destí.
Creuava els carrers sense mirar, sortosament a aquelles hores de la nit gairebé no hi havien cotxes; malgrat això, un parell de vegades va a estar a punt de ser atropellada, però àgilment va esquivar els obstacles que es posaven al seu camí.
Va arribar al mateix temps que en Víctor.
Es van aturar un davant l’altre recuperant l’alè. En Victor va somriure i lentament va aixecar la ma i un a un va obrir els dits fins que va deixar al descobert la clau, que brillava insolent sota la llum de la lluna.
La Eli va somriure també. Tots dos es van girar de cara a la gran reixa de ferro. Tremolaven d’emoció quan en Víctor va ficar la clau al pany. La Eli va girar la clau tres vegades i va empènyer la reixa. No va passar res. Ni tan sols es va moure un mil•límetre.
Ajuda’m !- li va dir a en Víctor.
En Victor es va apropar i van empènyer tots dos amb força.
Es mou!- va cridar en Víctor.
Emocionats, van empènyer encara amb més força. La porta però només va cedir una mica més, tot just perquè la Eli pogués escapolir- se a dins. En Víctor era molt més corpulent que ella, no hi cabria pas, però van pensar que un cop la Eli estigués a dins pot ser trobaria quelcom per fer palanca i obrir prou la porta perquè en Víctor també entrés. Així, tots dos van mirar a banda i banda per comprovar que ningú els veia. La Eli va llençar la motxilla a dins i amb el cor a punt d’esclatar- li i la respiració agitada va entrar.
Era cert tot el que es deia. Volia dir- li a en Víctor que se la mirava des de fora. Però no li sortien les paraules.
Darrera la porta hi havia un jardí ple de flors i papallones... i.... bé... era tant meravellós i bonic.... sabia que a fora era negre nit, però a dins... Tot era llum! Era increïble, fins i tot, davant seu podia veure un petit camí tot il•luminat per petits fanalets xinesos de paper de colors.
Decidida, sense escoltar el que en Víctor mirava de dir- li, va començar a caminar a poc a poc, gaudint de tot el que veia. Arbres gegants plens d’enfiladisses totes guarnides amb flors de mil colors: orquídies, clavellines, roses.... l’olor a gessamí era tant intens que fins i tot tancant els ulls els podies veure. Les papallones l’acompanyaven i ballaven amb ella, fins i tot, un bon observador s’hauria adonat que guiaven la Eli a un lloc concret, però ella, extasiada per tot el que descobria a mida que avançava. De tant en tant li semblava escoltar unes rialles cristallines, plenes de humor i que lluny d’espantar- la l’empenyien cap endins del jardí, fins que va deixar de veure la porta, i es va oblidar que el Víctor l’esperava.
Va perdre la noció del temps. La màgia del jardí la va atrapar, i perduda en l’encís d’aquell lloc, quan en un revolt del camí es va topar amb una fada no es va espantar. Desprenia una llum tan càlida, i el seu somriure era tan acollidor i ple de tendresa... que no va dubtar quan li va donar el got. Va veure el contingut.
Pot ser hauria de haver fet bé de recordar les llegendes que deien que qui entrava en el jardí no tornava a sortir. Però, des del moment que va entrar, no va tenir opció. Aquell lloc l’havia fet seva... bé, la fada l’havia fet seva, la seva filla.... I va oblidar qui era, d’on venia i que havia de tornar amb en Víctor. Des d’aquell moment, va ser la filla d’una fada. I ella mateixa va esdevenir una fada. Bella i tendra com totes les fades, i egoista... i arribat el moment en que es quedi sola (sapigueu que les fades també moren) i la soledat pesi sobre ella com si tingués el pes de tota la eternitat sobre ella, estendrà la seva màgia per encisar una nena i fer- la filla seva....
©derechos reservados Guthwine (Carmen)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada